Des de 1997, si més no, Tarragona rep visites de vaixells de guerra de la Marina dels EUA i de l’OTAN. Vaixells que, malgrat la propaganda militar, no són més que eines sofisticades i cares per matar i destruir. Les visites, a més, no generen cap pregunta en relació a quina mena d’armament porten o quina mena de combustible utilitzen.
L’alcalde de la ciutat, Joan Miquel Nadal, aleshores membre de la Comissió de Defensa del Congrés de Diputats, i el, també llavors, president de l’Autoritat Portuària, Lluís Badia, tots dos de CiU, van celebrar aquestes visites i van realitzar força gestions, fins i tot a Washington perquè Tarragona esdevingués seu logística d’aquests vaixells.
El clima de mobilitzacions contra la guerra de principis del 2003 van comportar que el Consell Plenari de l’Ajuntament de Tarragona declarés Tarragona, ciutat contra la guerra, la qual cosa (per fer-nos una idea de la mena de compromís adoptat) no va impedir que el mateix 15 de febrer de 2003, mentre la ciutadania es manifestava contra la imminència d’una agressió (com totes) il·legal, il·legítima i immoral, es descarregués material militar al port.
Les visites dels vaixells de guerra han esdevingut quelcom habitual en la vida de Tarragona i han anat ampliant la seva àrea d’influència, afectant, a més del port, el proper aeroport, centres cívics i escoles. Aquest fenomen, que ens converteix en objectiu militar, presenta una visió «normalitzadora» d’aquesta presència, paral·lela a les polítiques governamentals que pretenen convèncer la població que els exèrcits són necessaris per al manteniment de la pau quan, com mostra el cas d’Iraq, és ben bé tot el contrari. A Iraq, per exemple, no hi ha hagut armes de destrucció massiva ni terrorisme fins que ha aparegut l’exèrcit americà amb els comparses de torn.
El canvi de govern del 14M va il·lusionar algunes persones en comportar la retirada de les tropes espanyoles d’Iraq. Però la realitat s’imposa, i ho fa mitjançant l’increment dels pressupostos militars, l’enviament de soldats a Afganistan i Haití, celebracions bel·licistes i desfilades militars ; posant de manifest com moltes declaracions no són més que retòrica buida de contingut que no comporta cap mena de compromís en la promoció i defensa de la pau.
A Tarragona, entre vaixell i vaixell, hem vist com la declaració de Tarragona ciutat contra la guerra ha esdevingut paper mullat i també com cap grup polític aborda les propostes de la Coordinadora per impulsar una cultura de pau. Mentrestant, un nou president de l’Autoritat Portuària (que l’any 1997, formant part de la Comissió de Govern de l’Ajuntament, donava el vist-i-plau a la primera visita del JFK) manifesta que no pot fer cap declaració contra aquestes visites perquè l’APT està regida per un Consell d’Administració que funciona amb criteris empresarials i no vol ser la riota dels seus membres.
La pau és quelcom massa important per deixar-ho en mans de militars, governants i empresaris i comporta l’educació i participació de la ciutadania i les noves generacions, pressupostos per la difusió de la cultura de pau i per a despeses socials enlloc de militars.
Al port hi ha una arma de destrucció massiva. Armes com aquesta estan destruint Iraq i, més concretament aquests dies, Faluja i a Tarragona seran visitades per grups d’escolars («Diari de Tarragona» 29/11/2004).
Qui vulgui visitar el JFK que ho faci i qui vulgui assistir a la recepció de dimecres que hi assisteixi però que no enredi ni dissimuli aquest fets.
Josep Maria Yago Suau, Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau
Par : CGT Tarragona
