Hem deixat els cotxes al costat de la parròquia, a la Mota, i ens endinsem com un ramat poc disciplinat per un camí que serpenteja entre els boscos d’alzines i pins per una geografia de relleu suau clapejat de velles masies abandonades i camps oblidats. Anem, convocats pel centre d’estudis i divulgació Mas Clarà, al cul de sac on va acabar l’última aventura del grup dels maquis que conduïa el llegendari Quico Sabater.
Ens aturem per dipositar uns rams de flors als punts on foren recollits els cossos dels membres de l’escamot anarquista. Acompanyem el germà d’un dels joves que hi van perdre la vida, sentim les explicacions senzilles i sentides del fogoner del tren que va dur el fugitiu Sabater des de Fornells fins a Maçanet, on es va canviar la màquina. Coneixem un infant ara ja prou madur que va trobar l’escamot i va ajudar-lo responent les seves preguntes.
Jo, llavors, l’any 59, estudiava a la Normal i hi tenia un company de Banyoles, fill d’un guàrdia civil. De la seva boca, en vaig conèixer com una parella de la benemèrita a cavall havien arribat fins al Mas Clarà i havien estat rebuts a trets. Cada un dels dos guàrdies es va tirar a terra i va fugir cap a la caserna pensant que el company havia mort. Després es va saber que els civils havien estat alertats per un veí que s’havia sorprès que la masovera del miserable Mas Clarà, la Balbina, hagués anat a comprar menjar amb un bitllet de deu duros, cinquanta pessetes de l’època.
Aquella mateixa tarda, vam poder veure com passaven camions i camions carregats de guàrdies, en direcció al mas. Es deia a Girona que ja se sabia que tenien localitzat el Quico, que els comandaments dels civils no havien acceptat cap ajut de la policia, que el volien agafar, matar segurament, ells, i que tenien molts comptes pendents amb ell després de tants anys de batalles perdudes, sovint amb poca glòria.
Unes hores després es va dir a la ciutat que el Sabater s’havia escapat ferit. Totes les farmàcies van rebre l’ordre d’avisar si se’ls demanava material per una cura d’urgència. Devien saber que fugiria en tren : l’endemà al matí l’estació de Girona semblava una caserna en alerta. Però el Quico va caminar, greument ferit al genoll, fins a enfilar-se al primer tren que anava a Barcelona. Va encanonar el maquinista i el fogoner, els va demanar menjar i va seguir fins a Maçanet.
És mentida que exigís que el tren no s’aturés fins a Barcelona. El fogoner, Pere Garcia, que era amb nosaltres al Mas, ho té clar :
Coneixia perfectament com anava tot. Ens digué que féssim el servei com sempre.
Diu que llavors no van pas tenir por. Però els dies següents ni es podia afaitar : li queia la pell de la cara a tires.
Fuente: PIUS PUJADES / El Punt
